Quan els aparells fan el sord, s’equivoquen

Per Meritxell Doncel Vidal

Les enquestes ja ho deien just abans de les primàries socialistes: la major part dels votants del PSOE preferia a Pedro Sánchez. Però l’aparell del partit no es va amagar a posicionar-se clarament a favor de Susana Díaz i mobilitzar la tropa.

Als socialistes els podria haver costat perdre definitivament el tren… Si fem cas a la darrera enquesta de GAD3, l’elecció de Pedro Sánchez confirma una recuperació en la intenció de vot que els permetria situar-se a 5 punts del PP i guanyar més d’un milió de votants, la major part usurpats a Podemos, que quedaria 8 punts per darrere del PSOE. Unes xifres que no es poden menystenir, més encara tenint en compte d’on venien.

La tossudesa per intentar controlar com han de ser les coses, en comptes d’analitzar com les volen les bases i la societat, és un error que gairebé tots els partits comenten: els vells i els nous. Són tics de vella política i gairebé tots en pateixen, tot i que uns més que els altres.

Exemples en trobem cada dia al diari… L’obstinació de Barcelona en Comú per la superilla del Poblenou malgrat l’oposició popular que desperta; la fixació del Grup Municipal Demòcrata de Barcelona per abanderar un debat, el del tramvia, que comunicativament els dóna pocs rèdits perquè no acaba de penetrar suficientment en la societat barcelonina ni en el seu electorat; el tancament de files dels populars envers la seva pròpia corrupció, que sorprenentment encara no els ha passat factura electoral però res és per sempre; o, una mica més llunyà en el temps, l’encaparrament de la CUP amb el bloqueig a Artur Mas i als posteriors pressupostos del govern de Puigdemont, una decisió en què van haver de recular ‘condicionadament’ empesos per la pressió dels seus propis votants, de la mateixa manera que l’executiva del PDeCAT s’ha hagut d’avançar a la previsible allau de les seves bases i ha decidit demanar a temps la renúncia a Germà Gordó, per coherència amb el discurs del nou partit. Aquí sí, han estat desperts.

En comunicació política el més important és reaccionar a temps, quan no reacciones el problema s’enquista i cada cop és més difícil baixar del burro i comunicar d’una forma creïble i eficient. Recordem, si no, alguns dels encaparraments que quedaran en la memòria de la història política del país, com els mítics “ha sido ETA” o els “hilitos con aspecto de plastilina”.

Escoltar, analitzar i comunicar. Aquest hauria de ser l’ordre, no l’invers. Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada