Irlanda del Nord en l’interregne

És relativament comprensible que les eleccions a Irlanda del Nord hagin rebut poca atenció a casa nostra. El que sí que és veritablement difícil d’entendre és el fet que ni tan sols la BBC hi hagi dedicat molt d’interès. I com a mostra, la pàgina web principal de la corporació britànica de dissabte 4 de març a les 9h, una vegada ja se saben els resultats definitius. La notícia d’Irlanda del Nord no es veu, però es troba a baix de la d’Uber, sense imatge i empetitida.

in2

Sigui com sigui, les eleccions celebrades el 2 de març de 2017 han canviat el mapa polític de la regió. Una regió tradicionalment dominada per la divisió entre catòlics, de nacionalitat irlandesa i moderadament proindependentistes, i protestants, massivament unionistes probritànics. Aquest fet provocà que Irlanda del Nord no s’independitzés amb la resta de l’illa d’Irlanda el 1921, i és també el principal motiu que explica la violència sectària de l’IRA o de la Ulster Volunteer Force en el període conegut com els Troubles, entre la dècada dels seixanta del segle XX fins a 1998. Aquest any se signen els acords de Divendres Sant, actualitzats el 2006 amb el pacte de Saint Andrews. Aquests acords, a més de la pacificació encara avui inacabada del tot, preveien la restauració de l’Assemblea d’Irlanda del Nord i establien que el govern havia de ser compartit per les principals forces unionistes i republicanes. Des de 2003 aquestes forces han estat el Democratic Unionist Party (DUP, unionista) i el Sinn Fein (republicà irlandès), amb preponderància del primer. Destaquen també els més moderats Ulster Unionist Party (unionista) i el Social Democratic and Labour Party (SDLP, republicà), a més dels anomenats cross-community parties, que no segueixen el tradicional cleavage nacional, com l’Alliance Party o el Partit Verd. La divisió tradicional nacional persisteix, però la societat d’Irlanda del Nord evoluciona, amb més persones, especialment joves que no han viscut la part més dura del conflicte, que es defineixen com a nacionalment nord-irlandeses i han aparegut també nous reptes a l’agenda política com la immigració o la defensa de l’Estat del Benestar.

El context de les eleccions

Les eleccions de 2017, celebrades només deu mesos després de les darreres, vénen motivades per la dimissió del Deputy First Minister (vicepresident) Martin McGuiness, del Sinn Fein, després que es conegués un presumpte cas de corrupció de la primera ministra Arlene Foster, del DUP, conegut com el Reneweal Heat Incentive Scandal. Davant la negativa del partit unionista a canviar la primera ministra, i seguint el pacte que estableix el govern compartit entre unionistes i republicans, es convocaren automàticament noves eleccions.

Aquests comicis incorporen com a principals novetats la reducció de diputats de la cambra, de 108 a 90, i el canvi en el nombre de representants de les circumscripcions, passant de 6 a 5. El sistema electoral nord-irlandès és proporcional, es fa amb el mètode del Single Transferable Vote – que permet a l’elector establir preferències de candidats- i, a la vegada, fa que el recompte s’allargui quasi un dia. Pel que fa a la campanya electoral, va estar marcada pel tradicional “vot de la por” promogut pel DUP, que acusa el Sinn Fein de tenir una agenda republicana radical, la defensa de la igualtat i la honestedat per part dels republicans i l’obertura comunitària promoguda per l’UUP, a més del tradicional missatge de l’Alliance Party i el Partit Verd d’anar més enllà de les divisions basades en la identitat nacional.

Uns resultats que canvien el panorama nord-irlandès

in1Resultats de les eleccions de 2017 a Irlanda del Nord en escons. Font: BBC

El principal titular que es pot extreure és que el Sinn Fein redueix les distàncies amb el DUP i per molt poc no es converteix en la primera força política nord-irlandesa. En primera preferència el DUP obté un 28,01 % i el Sinn Fein un 27,91 % dels sufragis, cosa que provoca que els independentistes es quedin a només un diputat dels unionistes, quan a les eleccions de maig de 2016 aquesta diferència havia estat de 10 escons. El guanyador moral de les eleccions, per tant, és el Sinn Fein, si bé el DUP d’Arlene Foster segueix sent la primera força política. Pel que fa a la resta de formacions, i tenint en compte la dificultat d’establir comparacions a causa de la reducció del nombre total de diputats de l’Assemblea nord-irlandesa, els resultats són bons per l’SDLP, que es converteix en tercera força per sobre del UUP. El líder del moderat UUP, Mike Nesbitt, ha dimitit a causa dels mals resultats de la formació, lamentant que Irlanda del Nord està més polaritzada que mai. Bons resultats també per l’Alliance Party i el Partit Verd, que segueixen augmentant els seus suports. El Traditional Unionist Voice (unionista radical) manté l’escó que tenia el 2016, mentre que People Before Profit (extrema esquerra) baixa de 2 a 1 diputats. Així, com a principals conseqüències d’aquests comicis, en podem destacar tres:

1.- Baixada unionista general. El DUP, l’UUP i la TUV ja no sumen majoria a l’Assemblea com fins ara. De manera anàloga, augmenta la presència nacionalista irlandesa a l’Assemblea, així com també creix el percentatge d’escons dels partits cross-community com  l’Alliance i el Partit Verd.

2.- Pèrdua poder veto del DUP: El DUP baixa dels 30 diputats, per tant ja no té la capacitat de dret de veto (petitions of concern) previst als acords de Divendres Sant que ha usat fins ara per bloquejar iniciatives com el matrimoni homosexual.

3.- Negociacions complicades: Es preveuen negociacions difícils entre un DUP en lleuger descens i un Sinn Fein crescut. El acords de Divendres Sant estableixen que han de governar junts, però el Sinn Fein diu que no ho farà mentre el DUP mantingui Arlene Foster, que surt tocada dels comicis, com a candidata. Serà també interessant veure la posició que adopten la resta de formacions, com l’SDLP, el UUP i l’Alliance Party, que el 2016 decidiren renunciar a les quotes de govern que els pertocaven i formaren oposició, deixant l’executiu en mans del DUP i el Sinn Fein. És també remarcable el fet que, si no hi ha acord, els acords preveuen el retorn a la Direct Rule des de Londres, això és, a la suspensió del Parlament i executiu nord-irlandès i al govern administrat directament des de Westminster.

En definitiva, la pujada del Sinn Fein ha reduït les distàncies amb el DUP, provocant dubtes sobre el futur d’Irlanda del Nord. I per fer-ho tot encara més complicat, això ocorre en un context britànic de preBrexit, en una Irlanda del Nord que el juny de 2016 va votar, amb un percentatge de 55,8 % i el suport dels partits republicans, a favor de mantenir-se dins la Unió Europea, en una campanya en què el DUP era el principal representant del Leave a la regió. El tema de la frontera amb la República d’Irlanda, l’única física que el Regne Unit tindria amb la Unió Europea, serà un dels debats crucials del procés de sortida. Una frontera que té conseqüències econòmiques vitals per a Irlanda del Nord, i que per als més vells recorda a la barrera militar existent durant els Troubles. Un període al qual la societat nord-irlandesa, per més polarització política que existeixi, no vol tornar de cap manera.

  Guillem Marcé

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada