“El Modus Operandi”

Carles Agustí

Que la política de comunicació, o de comunicació política de l’estat espanyol respecte a tot el que passa a Catalunya està estudiada i programada és una evidència sobre la que no cal ni entrar, en el com, els detalls i estratègia segur que hi ha més debat, i aquí una aportació de com ho veig.

D’entrada, i per entendre l’estratègia comunicativa de l’estat espanyol, no podem obviar dos aspectes, gairebé de caire antropològic, i sense els quals no s’entén la resta. El primer és que l’essència d’Espanya és Castella, tractem amb Castella, no amb Espanya (potser si Espanya s’hagués configurat com a entitat real no seriem on som). Cal analitzar doncs Castella i la manera de ser i fer històrica d’aquest poble, que podríem resumir en la frase de “Castella no escolta”. Ha estat històricament un poble noble, valent, conqueridor i imposador de les seves creences i costums, que no incorpora l’adaptació, l’escoltar o el respecte als pobles en el seu historial. Castella no escolta, no interioritza, analitza a qui te davant i construeix el relat que li interessa a ella, que no te perquè ser conforme a la realitat, sinó als seus interessos, el defineix amb tal força i convenciment que fins i tot acaben creient-lo i interioritzant-lo.

L’altra premissa és la història de decadència de l’antic imperi espanyol, l’imperi on no es ponia el sol, i que amb les pèrdues de Filipines o Cuba va patir un trauma que encara perdura avui dia, i que es pot veure a diari amb la gran tendència al negativisme, a veure’s petits, a una autocrítica poc humorística i autodestructiva que normalment no porta acompanyada cap solució o sortida. La pèrdua de Catalunya doncs desperta o despertaria vells dimonis arrelats en el subconscient de Castella o Espanya.

I amb aquests dos elements de fons, subconscients, en surt l’estratègia de comunicació de l’estat respecte els fets actuals a Catalunya, del no escoltar i de la por històrica a quedar-se més petits, per tant, de la desesperació. De la combinació d’aquests dos aspectes se’n deriva una estratègia amb un punt de maquiavel·lisme inquietant, amb aquest “tot s’hi val” tan destructiu que es practica a Espanya i que va corcant els fonaments tant de la democràcia com de la credibilitat periodística i informativa.

En destacaria tres aspectes, que es resumeixen i s’entenen bé:
1-      Tenir arguments i raons és secundari, també difícil si no ets capaç d’escoltar la situació i demandes del rival, per tant si no tens arguments o et trobes en situació incòmoda davant de qualsevol fet, inventat qualsevol història, la que sigui, llança-la a través dels teus mitjans (caverna), alimenta-la i acte seguit acusa a l’altre de ser ell qui menteix. És una mena de versió castellana del “embolic que fa fort”. La gestió comunicativa dels desgraciats atemptats de Les Rambles han estat un bon exemple d’aquest fet.

2-      Acusa a l’altre de fer el que en realitat tu fas, podríem definir-ho com una mena de cinisme comunicatiu. Potser ets tu qui està tens, qui és minoria, qui te problemes de corrupció, qui divideix, qui traiciona la democràcia, qui no respecta als que no pensen com tu, qui està aïllat i mal situat internacionalment, acusa però a l’altre de ser ell qui fa tot això.

3-      Destruir. Vella tàctica de guerra destruir aquells punts claus de l’enemic, per a que aquest entri en desorganització o desmoralització. Aquí s’intenta destruir el que des del seu imaginari s’interpreta com factors claus del procés, Artur Mas al seu moment, Convergència o ara el Pdecat, Puigdemont, el patrimoni de les persones o altres elements.
La combinació dels tres aspectes dóna com a resultat una estratègia d’un maquiavel·lisme i crueltat complicats d’igualar, i el pitjor, ineficaços. És una estratègia ineficaç sobretot perquè parteix, com dèiem, d’un anàlisi i d’un imaginari irreal, construït segons els seus interessos però no comparable amb la realitat, per tant identifiquen malament els punts dèbils, per exemple no entenen que aquesta és una revolució de base, del poble, i no un muntatge de 4 dirigents per amagar els seus xanxullos de corrupció com s’han acabat creient.

I fracassa perquè aquesta estratègia sorgida d’un marc mental fals, és ineficaç, pot convèncer als ja convençuts, salvar-los argumentalment, però no convenç i allunya encara més a la resta que evidentment no connecta, ni entén els missatges que es llencen des de Madrid.

I finalment és també errònia perquè, seguint amb la mala identificació del problema, són missatges de destrucció, quan el poble català el que sempre ha volgut és entesa.

Som doncs davant del relat del fracàs, comunicatiu i polític, i sembla ja tard per rectificar.

 

Article de Carles Agustí, director del Govern Obert de la Diputació de Barcelona i president de Compolcat, publicat el 16 de setembre de 2017 al seu blog del Directe.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada