Compolcat ingressa a l’IAPC

L’Associació Catalana de Comunicació Política (Compolcat) ha ingressat formalment com a membre de la International Association of Political Consultants (IAPC) en el marc del 50è congrés internacional que l’associació celebra aquests dies a la capital d’Islàndia, Reykjavik.

L’IAPC és l’organització internacional que representa els consultors en l’àmbit de la comunicació política i que agrupa professionals de tot el món.

L’elecció d’Islàndia com a seu del seu 50è congrés no és casual, ja que és un símbol del diàleg. De fet, a Reykjavik va començar formalment el desgel polític de la guerra freda amb la mítica reunió i encaixada de mans entre els aleshores líders dels Estats Units, Ronald Reagan, i de la URSS, Mijaíl Gorbachov.

Compolcat ha estat convidada al congrés per tal de parlar de l’estratègia comunicativa i política de les parts en el procés d’independència de Catalunya, en el marc de la sessió sobre moviments de massa que s’hi ha celebrat.

La presència de Compolcat a Reykjavik s’ha completat amb l’ingrés formal de l’organització a l’IAPC, cosa que permetrà el seguiment i la participació en les seves activitats i un ventall d’informació i oportunitats en exclusiva per als socis de Compolcat, que d’aquesta manera fa un salt qualitatiu i entra en l’esfera internacional en la seva tasca d’anàlisi, innovacio i millora de la comunicació política i de la política, amb l’oferiment de nous canals i oportunitats als professionals catalans del sector.

“El Modus Operandi”

Carles Agustí

Que la política de comunicació, o de comunicació política de l’estat espanyol respecte a tot el que passa a Catalunya està estudiada i programada és una evidència sobre la que no cal ni entrar, en el com, els detalls i estratègia segur que hi ha més debat, i aquí una aportació de com ho veig.

D’entrada, i per entendre l’estratègia comunicativa de l’estat espanyol, no podem obviar dos aspectes, gairebé de caire antropològic, i sense els quals no s’entén la resta. El primer és que l’essència d’Espanya és Castella, tractem amb Castella, no amb Espanya (potser si Espanya s’hagués configurat com a entitat real no seriem on som). Cal analitzar doncs Castella i la manera de ser i fer històrica d’aquest poble, que podríem resumir en la frase de “Castella no escolta”. Ha estat històricament un poble noble, valent, conqueridor i imposador de les seves creences i costums, que no incorpora l’adaptació, l’escoltar o el respecte als pobles en el seu historial. Castella no escolta, no interioritza, analitza a qui te davant i construeix el relat que li interessa a ella, que no te perquè ser conforme a la realitat, sinó als seus interessos, el defineix amb tal força i convenciment que fins i tot acaben creient-lo i interioritzant-lo.

L’altra premissa és la història de decadència de l’antic imperi espanyol, l’imperi on no es ponia el sol, i que amb les pèrdues de Filipines o Cuba va patir un trauma que encara perdura avui dia, i que es pot veure a diari amb la gran tendència al negativisme, a veure’s petits, a una autocrítica poc humorística i autodestructiva que normalment no porta acompanyada cap solució o sortida. La pèrdua de Catalunya doncs desperta o despertaria vells dimonis arrelats en el subconscient de Castella o Espanya.

I amb aquests dos elements de fons, subconscients, en surt l’estratègia de comunicació de l’estat respecte els fets actuals a Catalunya, del no escoltar i de la por històrica a quedar-se més petits, per tant, de la desesperació. De la combinació d’aquests dos aspectes se’n deriva una estratègia amb un punt de maquiavel·lisme inquietant, amb aquest “tot s’hi val” tan destructiu que es practica a Espanya i que va corcant els fonaments tant de la democràcia com de la credibilitat periodística i informativa.

En destacaria tres aspectes, que es resumeixen i s’entenen bé:
1-      Tenir arguments i raons és secundari, també difícil si no ets capaç d’escoltar la situació i demandes del rival, per tant si no tens arguments o et trobes en situació incòmoda davant de qualsevol fet, inventat qualsevol història, la que sigui, llança-la a través dels teus mitjans (caverna), alimenta-la i acte seguit acusa a l’altre de ser ell qui menteix. És una mena de versió castellana del “embolic que fa fort”. La gestió comunicativa dels desgraciats atemptats de Les Rambles han estat un bon exemple d’aquest fet.

2-      Acusa a l’altre de fer el que en realitat tu fas, podríem definir-ho com una mena de cinisme comunicatiu. Potser ets tu qui està tens, qui és minoria, qui te problemes de corrupció, qui divideix, qui traiciona la democràcia, qui no respecta als que no pensen com tu, qui està aïllat i mal situat internacionalment, acusa però a l’altre de ser ell qui fa tot això.

3-      Destruir. Vella tàctica de guerra destruir aquells punts claus de l’enemic, per a que aquest entri en desorganització o desmoralització. Aquí s’intenta destruir el que des del seu imaginari s’interpreta com factors claus del procés, Artur Mas al seu moment, Convergència o ara el Pdecat, Puigdemont, el patrimoni de les persones o altres elements.
La combinació dels tres aspectes dóna com a resultat una estratègia d’un maquiavel·lisme i crueltat complicats d’igualar, i el pitjor, ineficaços. És una estratègia ineficaç sobretot perquè parteix, com dèiem, d’un anàlisi i d’un imaginari irreal, construït segons els seus interessos però no comparable amb la realitat, per tant identifiquen malament els punts dèbils, per exemple no entenen que aquesta és una revolució de base, del poble, i no un muntatge de 4 dirigents per amagar els seus xanxullos de corrupció com s’han acabat creient.

I fracassa perquè aquesta estratègia sorgida d’un marc mental fals, és ineficaç, pot convèncer als ja convençuts, salvar-los argumentalment, però no convenç i allunya encara més a la resta que evidentment no connecta, ni entén els missatges que es llencen des de Madrid.

I finalment és també errònia perquè, seguint amb la mala identificació del problema, són missatges de destrucció, quan el poble català el que sempre ha volgut és entesa.

Som doncs davant del relat del fracàs, comunicatiu i polític, i sembla ja tard per rectificar.

 

Article de Carles Agustí, director del Govern Obert de la Diputació de Barcelona i president de Compolcat, publicat el 16 de setembre de 2017 al seu blog del Directe.cat

Acte “Enquestes i Xarxes Socials” el 6 de juliol

Quina fiabilitat podem donar avui a les enquestes? Es poden realitzar prediccions basades en el que es cou a les xarxes socials? Què passa quan les xarxes socials guanyen a les enquestes? Quin és el poder del rumor? En parlarem el 6 de juliol al Col•legi de Periodistes de Catalunya, amb Marc Argemí, autor del llibre “El sentido del rumor. Quan les xarxes socials guanyen a les enquestes” (Ed. Atalaya), i Oriol Molas, director de l’àrea política del Gabinet d’Anàlisi Polític i Social (GAPS). Activitat gratuïta. Us hi esperem! Confirmacions a benvinguts@compol.cat‬.

 

Quan els aparells fan el sord, s’equivoquen

Per Meritxell Doncel Vidal

Les enquestes ja ho deien just abans de les primàries socialistes: la major part dels votants del PSOE preferia a Pedro Sánchez. Però l’aparell del partit no es va amagar a posicionar-se clarament a favor de Susana Díaz i mobilitzar la tropa.

Als socialistes els podria haver costat perdre definitivament el tren… Si fem cas a la darrera enquesta de GAD3, l’elecció de Pedro Sánchez confirma una recuperació en la intenció de vot que els permetria situar-se a 5 punts del PP i guanyar més d’un milió de votants, la major part usurpats a Podemos, que quedaria 8 punts per darrere del PSOE. Unes xifres que no es poden menystenir, més encara tenint en compte d’on venien.

La tossudesa per intentar controlar com han de ser les coses, en comptes d’analitzar com les volen les bases i la societat, és un error que gairebé tots els partits comenten: els vells i els nous. Són tics de vella política i gairebé tots en pateixen, tot i que uns més que els altres.

Exemples en trobem cada dia al diari… L’obstinació de Barcelona en Comú per la superilla del Poblenou malgrat l’oposició popular que desperta; la fixació del Grup Municipal Demòcrata de Barcelona per abanderar un debat, el del tramvia, que comunicativament els dóna pocs rèdits perquè no acaba de penetrar suficientment en la societat barcelonina ni en el seu electorat; el tancament de files dels populars envers la seva pròpia corrupció, que sorprenentment encara no els ha passat factura electoral però res és per sempre; o, una mica més llunyà en el temps, l’encaparrament de la CUP amb el bloqueig a Artur Mas i als posteriors pressupostos del govern de Puigdemont, una decisió en què van haver de recular ‘condicionadament’ empesos per la pressió dels seus propis votants, de la mateixa manera que l’executiva del PDeCAT s’ha hagut d’avançar a la previsible allau de les seves bases i ha decidit demanar a temps la renúncia a Germà Gordó, per coherència amb el discurs del nou partit. Aquí sí, han estat desperts.

En comunicació política el més important és reaccionar a temps, quan no reacciones el problema s’enquista i cada cop és més difícil baixar del burro i comunicar d’una forma creïble i eficient. Recordem, si no, alguns dels encaparraments que quedaran en la memòria de la història política del país, com els mítics “ha sido ETA” o els “hilitos con aspecto de plastilina”.

Escoltar, analitzar i comunicar. Aquest hauria de ser l’ordre, no l’invers. Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és!

 

“Canvi i transformació dels partits polítics”, per Carles Agustí

Bon dia! Compartim íntegrament l’article de Carles Agustí publicat el passat 25 d’abril al seu blog del Directe.cat, director del Govern Obert de la Diputació de Barcelona i president de Compolcat.

CANVI I TRANSFORMACIÓ DELS PARTITS POLÍTICS

Els resultats de la primera volta de les eleccions franceses són una mostra més del canvi i evolució en el sistema de partits que està havent a tot el món democràtic occidental. Una vegada més es produeixen uns resultats on els partits tradicionals són escombrats, i apareixen noves opcions, normalment lligades a un concepte de canvi o transformació, no necessàriament lligades al caduc i tradicional concepte dreta – esquerra. Algunes d’elles sorgides pràcticament del no res, com va ser Podemos a Espanya o ara ha estat En Marche de Macron a França, o en part Trump als Estats Units, on va anar bastant més enllà del Partit Republicà que al final majoritàriament li havia retirat el suport.

Un dels aspectes interessants d’aquest canvi de cara del sistema de partits a les democràcies occidentals és el trencament, com comentàvem, de l’eix dreta – esquerra, segurament segueix sent vàlid, però ell sòl no explica, ni de lluny, la realitat política. Primer perquè la complexitat és molt més gran que aquesta realitat binària, hi ha comunistes, post comunistes, liberals, neoliberals, democristians, conservadors, socialistes, socialdemòcrates i vàries combinacions entre aquestes diverses famílies ideològiques. I en segon terme perquè apareixen nous eixos que expliquen tant o més aquest fenomen, com l’eix globalització – antiglobalització, proteccionisme – lliurecanvisme, europeisme – nacionalisme propi, a favor immigració – contra immigració i en alguns països eixos addicionals com a Catalunya l’eix independentisme – unionisme.

I perquè està passant tot això?, doncs perquè la societat ha canviat molt, poc te a veure a l’estat espanyol per exemple, aquella societat dels anys 80, de democràcia recent, formació justeta, no involucrada políticament, amb l’actual, la dels milenials, la tecnològica, formada, inquieta, madura democràticament, que vol saber i participar clicant opcions als ipads, mòbils o ordinadors. Davant de tots aquests canvis, tant administracions públiques com partits polítics (que són els qui les dirigeixen) han reaccionat amb lentitud, inclús incredulitat, creient que eren fenòmens passatgers que passarien per tornar a la “normalitat” de la que tant els costa sortir. Sumem-hi a això la greu crisi que hem travessat i que ha canviat tant la composició com la percepció de la societat en moltes capes d’aquesta, i la manca de resposta que en molts aspectes hi ha hagut per part dels governs i la política en general, per no parlar de la corrupció, malaltia interna de la política que ha accelerat aquest procés de crisi.

Com afrontar-ho? Primer de tot no negant aquesta realitat, per després estudiar-la, i més tard posar en crisi, perquè no, la tradicional organització de les administracions públiques i dels partits polítics, per adaptar-la a les demandes i necessitats de la societat actual, amb estructures més flexibles, més horitzontals, estructurades per projectes, i administracions també més flexibles, tecnològiques, adaptades al món de les dades, que treballin per objectius i on el mèrit i capacitat personal tingui molt més projecció. I sobretot oberts, a l’opinió i també a captar el talent i coneixement que resideix en la societat.

El diagnòstic és clar, i ve recolzat per pràcticament cada contesa electoral que hi ha, els partits polítics que no vegin i reaccionin davant d’aquests canvis, simplement seran substituïts per altres.

 

El debat França en Joc: un èxit

Des de Compolcat, com a organitzadors de l’esdeveniment juntament amb Finestra d’Oportunitat, valorem molt positivament l’acte “França en Joc” del passat dimarts 25 d’abril, celebrat a la llibreria francesa Jaimes de Barcelona. Comptarem amb la presència de cinc ponents que explicaren els resultats de la primera volta de les eleccions franceses. En primer lloc, el politòleg Silvio Falcón presentà una visió general dels resultats, analitzant la baixada dels dos partits tradicionals. A continuació, l’assessora d’estètica Patrycia Centeno va fer una presentació sobre la comunicació no-verbal dels dos candidats de la segona volta: Emmanuel Macron i Marine Le Pen. En tercer lloc, el politòleg i membre de Compolcat Guillem Marcé va analitzar el creixement del Front National els darrers anys, i el canvi de missatge que ha comportat l’arribada de Marine Le Pen al lideratge de la formació. Posteriorment, el politòleg i expert en comunicació Roger Rosich va estudiar la figura d’Emmanuel Macron. Finalment, Nico Salvadó,  periodista i fundador d’Equinox Radio va fer una anàlisi sobre els possibles escenaris del futur després de la segona volta.

El debat va concloure amb una ronda de preguntes per part del públic als ponents.

Comptàrem també amb la presència de Pep Martí, periodista de Nació Digital, que ha escrit una crònica sobre l’acte.

La nombrosa presència de públic ens anima a seguir fent actes per donar a conèixer el món de la comunicació política.

     

¿Liderazgo femenino? Diferencias de género en la primera línea de la política local

La presencia de mujeres en puestos de responsabilidad y en la esfera mediática en los últimos años parece ser más visible, fundamentalmente en las arenas autonómica y local. Así se ve reflejado con ejemplos como el de dos de las ciudades más grandes del país gobernadas por alcaldesas, Manuela Carmena y Ada Colau; o como también lo es el ejemplo de dos de las comunidades autónomas más importantes, la Comunidad de Madrid y Andalucía, gobernadas por Cristina Cifuentes y Susana Díaz respectivamente. Sin embargo, estos casos siguen siendo anecdóticos. ¿Cuál es en realidad la presencia de las mujeres en primera línea política? Para responder a esta pregunta, analizamos la evolución de la proporción de mujeres concejalas y alcaldesas en los municipios de España respecto al total.

Grafico-Piedras-Papel_EDIIMA20170304_0079_19

El gráfico anterior dibuja cuántas mujeres representantes en los municipios españoles ha habido sobre el total durante la etapa democrática. La primera conclusión salta a la vista: en representación, si bien aún estamos por debajo del 50% de mujeres representantes locales, se observa un claro aumento a lo largo de la democracia de la presencia de mujeres en los consistorios locales, donde tras las elecciones de 2015 estamos cerca de alcanzar una deseada paridad. Aun así, se pueden observar grandes diferencias en la presencia de mujeres concejalas dependiendo del tamaño del municipio. El gráfico muestra que, en los municipios menores de 5.000 habitantes, aun siguiendo el mismo patrón de aumento de la presencia de mujeres, el porcentaje es bastante menor que en los municipios más grandes, apenas un 35%.

Estos resultados nos sugieren que las poblaciones pequeñas y rurales, más conservadoras, es probable que desarrollen mayor medida dinámicas discriminatorias hacia las mujeres dentro y fuera de los partidos. Además, el hecho de que en los municipios menores de 3.000 habitantes no sea obligatoria la cuota de género en las listas podría llevar a consolidar la desigualdad de género en la elaboración de listas y elección de números uno.

Otra de las grandes conclusiones que podemos extraer de los datos que muestra el gráfico es la más interesante y la que muestra que todavía estamos muy lejos de lograr una igualdad en primera línea del poder local: en 2015 sólo el 20% del total de primeros ediles es mujer. Hay más mujeres que nunca en política local, pero existe un techo de cristal que impide que éstas ocupen el primer puesto en las listas electorales y sean elegidas alcaldesas.

Los motivos por los que esta discriminación sigue ocurriendo son resultado de las barreras que existen dentro de los partidos, debido a sus reglas tanto formales como informales para seleccionar candidatos. Las segundas son más relevantes, ya que discriminan sistemáticamente a las mujeres y están mucho más enquistadas en nuestra sociedad. Un ejemplo claro es la configuración de los partidos como ‘ boy’s clubs’ institucionalmente sexistas donde las relaciones personales, fundamentales de cara al conocimiento dentro de la organización no se traban sólo en las asambleas y/u órganos reglamentarios. También se consideran muy importante las relaciones informales o de ocio fuera del ámbito institucional. En una estructura social patriarcal en la que vivimos, las mujeres todavía tienen menos tiempo para dedicar a estas actividades debido al peso que se les atribuye como responsables del hogar.

Por otro lado, socializarse políticamente en partidos estructuralmente sesgados hacia los hombres produce además desigualdades más allá de la disponibilidad del tiempo en características personales (factor de oferta) de las propias mujeres que pudieren presentarse como candidatas. Muchas mujeres no dan el paso a afiliarse a un partido, en algunos casos no se consideran igual de competentes que sus compañeros varones para ocupar un cargo de responsabilidad o simplemente no tienen los mismos niveles de ambición en política. Sin embargo, ¿son más competentes los hombres que las mujeres para desempeñar altos cargos en el ayuntamiento? Examinemos la educación de nuestros alcaldes y alcaldesas para aproximarnos a una medida de competencia.

Grafico-piedras-papel_EDIIMA20170304_0080_19

El gráfico anterior analiza la educación de los alcaldes y alcaldesas electas en las elecciones municipales de 2015. De este modo podemos observar en primer lugar diferencias entre ambos tipos de municipios (un mayor número de representantes universitarios en los grandes y más representantes con educación primaria en los pequeños). Un resultado razonable y en consonancia con la idea de que en los municipios grandes la población es de media más joven y educada, por lo que cabe esperar que sus representantes muestren el mismo patrón.

No obstante, el fenómeno más importante que podemos observar es cómo las alcaldesas españolas están, por mucho, mejor educadas que los alcaldes, tanto en municipios pequeños como grandes: la comparativa arroja un saldo positivo de 12 puntos para las alcaldesas en cuanto al porcentaje de ellas con estudios superiores. Este hecho nos sugiere que probablemente en la vida política, como también se manifiesta en el mercado laboral, a las mujeres se les exigen más méritos para poder acceder a los cargos de más responsabilidad. En otras palabras, a diferencia de los hombres, en muchos casos solo a las mujeres con los niveles más altos de educación y altamente cualificadas son consideradas como competentes y se tienen en cuenta para despeñar este tipo de cargos.

Con estos resultados queda constancia de que, aunque cada día se avanza más en materia de igualdad de género en la esfera política de nuestro país, todavía las mujeres están lejos de estar representadas de la misma manera que los hombres en todos los niveles de gobierno, especialmente en aquellos cargos de más responsabilidad política. A pesar de estar en el camino correcto, todavía nos queda mucho camino que recorrer.

Alba Huidobro
Politóloga y Máster en Investigación en Ciencia Política por la Universidad Pompeu Fabra. Actualmente colabora como investigadora en el Instituto de Barcelona de Estudios Internacionales (IBEI) en un proyecto sobre líderes políticos en el ámbito local en España.

Alejandro Arias-Lera
Politólogo por la Universidad Pompeu Fabra. Ha trabajado como asistente de investigación en el Institut Barcelona d’Estudis Internacionals en un proyecto sobre características sociodemográficas de líderes locales. Actualmente colabora en la Universidad Carlos III en el proyecto europeo GEMM centrado en analizar la discriminación de inmigrantes en el mercado laboral.

Vía Piedras de Papel (El Diario.es)
http://www.eldiario.es/piedrasdepapel/Liderazgo-femenino-Diferencias-primera-politica_6_618448179.html

Irlanda del Nord en l’interregne

És relativament comprensible que les eleccions a Irlanda del Nord hagin rebut poca atenció a casa nostra. El que sí que és veritablement difícil d’entendre és el fet que ni tan sols la BBC hi hagi dedicat molt d’interès. I com a mostra, la pàgina web principal de la corporació britànica de dissabte 4 de març a les 9h, una vegada ja se saben els resultats definitius. La notícia d’Irlanda del Nord no es veu, però es troba a baix de la d’Uber, sense imatge i empetitida.

in2

Sigui com sigui, les eleccions celebrades el 2 de març de 2017 han canviat el mapa polític de la regió. Una regió tradicionalment dominada per la divisió entre catòlics, de nacionalitat irlandesa i moderadament proindependentistes, i protestants, massivament unionistes probritànics. Aquest fet provocà que Irlanda del Nord no s’independitzés amb la resta de l’illa d’Irlanda el 1921, i és també el principal motiu que explica la violència sectària de l’IRA o de la Ulster Volunteer Force en el període conegut com els Troubles, entre la dècada dels seixanta del segle XX fins a 1998. Aquest any se signen els acords de Divendres Sant, actualitzats el 2006 amb el pacte de Saint Andrews. Aquests acords, a més de la pacificació encara avui inacabada del tot, preveien la restauració de l’Assemblea d’Irlanda del Nord i establien que el govern havia de ser compartit per les principals forces unionistes i republicanes. Des de 2003 aquestes forces han estat el Democratic Unionist Party (DUP, unionista) i el Sinn Fein (republicà irlandès), amb preponderància del primer. Destaquen també els més moderats Ulster Unionist Party (unionista) i el Social Democratic and Labour Party (SDLP, republicà), a més dels anomenats cross-community parties, que no segueixen el tradicional cleavage nacional, com l’Alliance Party o el Partit Verd. La divisió tradicional nacional persisteix, però la societat d’Irlanda del Nord evoluciona, amb més persones, especialment joves que no han viscut la part més dura del conflicte, que es defineixen com a nacionalment nord-irlandeses i han aparegut també nous reptes a l’agenda política com la immigració o la defensa de l’Estat del Benestar.

El context de les eleccions

Les eleccions de 2017, celebrades només deu mesos després de les darreres, vénen motivades per la dimissió del Deputy First Minister (vicepresident) Martin McGuiness, del Sinn Fein, després que es conegués un presumpte cas de corrupció de la primera ministra Arlene Foster, del DUP, conegut com el Reneweal Heat Incentive Scandal. Davant la negativa del partit unionista a canviar la primera ministra, i seguint el pacte que estableix el govern compartit entre unionistes i republicans, es convocaren automàticament noves eleccions.

Aquests comicis incorporen com a principals novetats la reducció de diputats de la cambra, de 108 a 90, i el canvi en el nombre de representants de les circumscripcions, passant de 6 a 5. El sistema electoral nord-irlandès és proporcional, es fa amb el mètode del Single Transferable Vote – que permet a l’elector establir preferències de candidats- i, a la vegada, fa que el recompte s’allargui quasi un dia. Pel que fa a la campanya electoral, va estar marcada pel tradicional “vot de la por” promogut pel DUP, que acusa el Sinn Fein de tenir una agenda republicana radical, la defensa de la igualtat i la honestedat per part dels republicans i l’obertura comunitària promoguda per l’UUP, a més del tradicional missatge de l’Alliance Party i el Partit Verd d’anar més enllà de les divisions basades en la identitat nacional.

Uns resultats que canvien el panorama nord-irlandès

in1Resultats de les eleccions de 2017 a Irlanda del Nord en escons. Font: BBC

El principal titular que es pot extreure és que el Sinn Fein redueix les distàncies amb el DUP i per molt poc no es converteix en la primera força política nord-irlandesa. En primera preferència el DUP obté un 28,01 % i el Sinn Fein un 27,91 % dels sufragis, cosa que provoca que els independentistes es quedin a només un diputat dels unionistes, quan a les eleccions de maig de 2016 aquesta diferència havia estat de 10 escons. El guanyador moral de les eleccions, per tant, és el Sinn Fein, si bé el DUP d’Arlene Foster segueix sent la primera força política. Pel que fa a la resta de formacions, i tenint en compte la dificultat d’establir comparacions a causa de la reducció del nombre total de diputats de l’Assemblea nord-irlandesa, els resultats són bons per l’SDLP, que es converteix en tercera força per sobre del UUP. El líder del moderat UUP, Mike Nesbitt, ha dimitit a causa dels mals resultats de la formació, lamentant que Irlanda del Nord està més polaritzada que mai. Bons resultats també per l’Alliance Party i el Partit Verd, que segueixen augmentant els seus suports. El Traditional Unionist Voice (unionista radical) manté l’escó que tenia el 2016, mentre que People Before Profit (extrema esquerra) baixa de 2 a 1 diputats. Així, com a principals conseqüències d’aquests comicis, en podem destacar tres:

1.- Baixada unionista general. El DUP, l’UUP i la TUV ja no sumen majoria a l’Assemblea com fins ara. De manera anàloga, augmenta la presència nacionalista irlandesa a l’Assemblea, així com també creix el percentatge d’escons dels partits cross-community com  l’Alliance i el Partit Verd.

2.- Pèrdua poder veto del DUP: El DUP baixa dels 30 diputats, per tant ja no té la capacitat de dret de veto (petitions of concern) previst als acords de Divendres Sant que ha usat fins ara per bloquejar iniciatives com el matrimoni homosexual.

3.- Negociacions complicades: Es preveuen negociacions difícils entre un DUP en lleuger descens i un Sinn Fein crescut. El acords de Divendres Sant estableixen que han de governar junts, però el Sinn Fein diu que no ho farà mentre el DUP mantingui Arlene Foster, que surt tocada dels comicis, com a candidata. Serà també interessant veure la posició que adopten la resta de formacions, com l’SDLP, el UUP i l’Alliance Party, que el 2016 decidiren renunciar a les quotes de govern que els pertocaven i formaren oposició, deixant l’executiu en mans del DUP i el Sinn Fein. És també remarcable el fet que, si no hi ha acord, els acords preveuen el retorn a la Direct Rule des de Londres, això és, a la suspensió del Parlament i executiu nord-irlandès i al govern administrat directament des de Westminster.

En definitiva, la pujada del Sinn Fein ha reduït les distàncies amb el DUP, provocant dubtes sobre el futur d’Irlanda del Nord. I per fer-ho tot encara més complicat, això ocorre en un context britànic de preBrexit, en una Irlanda del Nord que el juny de 2016 va votar, amb un percentatge de 55,8 % i el suport dels partits republicans, a favor de mantenir-se dins la Unió Europea, en una campanya en què el DUP era el principal representant del Leave a la regió. El tema de la frontera amb la República d’Irlanda, l’única física que el Regne Unit tindria amb la Unió Europea, serà un dels debats crucials del procés de sortida. Una frontera que té conseqüències econòmiques vitals per a Irlanda del Nord, i que per als més vells recorda a la barrera militar existent durant els Troubles. Un període al qual la societat nord-irlandesa, per més polarització política que existeixi, no vol tornar de cap manera.

  Guillem Marcé

 

 

CompolCat es reuneix amb el President Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat

Aquest divendres 27 de gener la Junta de l’Associació Compol.cat ha estat rebuda al Palau de la Generalitat pel President Carles Puigdemont. Una representació de la Junta encapçalada pel president Carles Agustí i la Vicepresidenta Àstrid Alemany s’ha reunit amb el President Puigdemont per a exposar-li els objectius de l’Associació Compol.cat i intercanviar punts de vista sobre la situació professional de la comunicació política a Catalunya.

En la reunió s’ha exposat al President Puigdemont l’origen de Compol.cat com a associació que aglutina els professionals, acadèmics, estudiants i persones interessades en la comunicació política de Catalunya i que vol esdevenir l’Associació de referència de la comunicació política catalana. Així mateix s’han remarcat els principals objectius de l’Associació: promoure la qualitat en la pràctica de la Comunicació Política a Catalunya, ser interlocutors del col·lectiu professional front a entitats i institucions i treballar pel reconeixement professional i social de la professió.

En el transcurs de la reunió s’ha presentat al President el projecte de celebració del III Congrés de Comunicació Política de Catalunya previst per aquest 2017. El Congrés serà el punt de trobada i d’intercanvi d’experiències de tots els professionals del sector a Catalunya, amb la intervenció de ponents nacionals i internacionals que permetran radiografiar el moment apassionant que viu la comunicació política al nostre país i arreu del món.

Finalment s’ha abordat una de les missions principals de Compol.cat, la dignificació professional de la comunicació política a casa nostra, amb el treball que desenvolupa de l’Associació per a millorar el reconeixement social, la millora de les condicions laborals i l’establiment d’una regulació ètica professional.