Irlanda del Nord en l’interregne

És relativament comprensible que les eleccions a Irlanda del Nord hagin rebut poca atenció a casa nostra. El que sí que és veritablement difícil d’entendre és el fet que ni tan sols la BBC hi hagi dedicat molt d’interès. I com a mostra, la pàgina web principal de la corporació britànica de dissabte 4 de març a les 9h, una vegada ja se saben els resultats definitius. La notícia d’Irlanda del Nord no es veu, però es troba a baix de la d’Uber, sense imatge i empetitida.

in2

Sigui com sigui, les eleccions celebrades el 2 de març de 2017 han canviat el mapa polític de la regió. Una regió tradicionalment dominada per la divisió entre catòlics, de nacionalitat irlandesa i moderadament proindependentistes, i protestants, massivament unionistes probritànics. Aquest fet provocà que Irlanda del Nord no s’independitzés amb la resta de l’illa d’Irlanda el 1921, i és també el principal motiu que explica la violència sectària de l’IRA o de la Ulster Volunteer Force en el període conegut com els Troubles, entre la dècada dels seixanta del segle XX fins a 1998. Aquest any se signen els acords de Divendres Sant, actualitzats el 2006 amb el pacte de Saint Andrews. Aquests acords, a més de la pacificació encara avui inacabada del tot, preveien la restauració de l’Assemblea d’Irlanda del Nord i establien que el govern havia de ser compartit per les principals forces unionistes i republicanes. Des de 2003 aquestes forces han estat el Democratic Unionist Party (DUP, unionista) i el Sinn Fein (republicà irlandès), amb preponderància del primer. Destaquen també els més moderats Ulster Unionist Party (unionista) i el Social Democratic and Labour Party (SDLP, republicà), a més dels anomenats cross-community parties, que no segueixen el tradicional cleavage nacional, com l’Alliance Party o el Partit Verd. La divisió tradicional nacional persisteix, però la societat d’Irlanda del Nord evoluciona, amb més persones, especialment joves que no han viscut la part més dura del conflicte, que es defineixen com a nacionalment nord-irlandeses i han aparegut també nous reptes a l’agenda política com la immigració o la defensa de l’Estat del Benestar.

El context de les eleccions

Les eleccions de 2017, celebrades només deu mesos després de les darreres, vénen motivades per la dimissió del Deputy First Minister (vicepresident) Martin McGuiness, del Sinn Fein, després que es conegués un presumpte cas de corrupció de la primera ministra Arlene Foster, del DUP, conegut com el Reneweal Heat Incentive Scandal. Davant la negativa del partit unionista a canviar la primera ministra, i seguint el pacte que estableix el govern compartit entre unionistes i republicans, es convocaren automàticament noves eleccions.

Aquests comicis incorporen com a principals novetats la reducció de diputats de la cambra, de 108 a 90, i el canvi en el nombre de representants de les circumscripcions, passant de 6 a 5. El sistema electoral nord-irlandès és proporcional, es fa amb el mètode del Single Transferable Vote – que permet a l’elector establir preferències de candidats- i, a la vegada, fa que el recompte s’allargui quasi un dia. Pel que fa a la campanya electoral, va estar marcada pel tradicional “vot de la por” promogut pel DUP, que acusa el Sinn Fein de tenir una agenda republicana radical, la defensa de la igualtat i la honestedat per part dels republicans i l’obertura comunitària promoguda per l’UUP, a més del tradicional missatge de l’Alliance Party i el Partit Verd d’anar més enllà de les divisions basades en la identitat nacional.

Uns resultats que canvien el panorama nord-irlandès

in1Resultats de les eleccions de 2017 a Irlanda del Nord en escons. Font: BBC

El principal titular que es pot extreure és que el Sinn Fein redueix les distàncies amb el DUP i per molt poc no es converteix en la primera força política nord-irlandesa. En primera preferència el DUP obté un 28,01 % i el Sinn Fein un 27,91 % dels sufragis, cosa que provoca que els independentistes es quedin a només un diputat dels unionistes, quan a les eleccions de maig de 2016 aquesta diferència havia estat de 10 escons. El guanyador moral de les eleccions, per tant, és el Sinn Fein, si bé el DUP d’Arlene Foster segueix sent la primera força política. Pel que fa a la resta de formacions, i tenint en compte la dificultat d’establir comparacions a causa de la reducció del nombre total de diputats de l’Assemblea nord-irlandesa, els resultats són bons per l’SDLP, que es converteix en tercera força per sobre del UUP. El líder del moderat UUP, Mike Nesbitt, ha dimitit a causa dels mals resultats de la formació, lamentant que Irlanda del Nord està més polaritzada que mai. Bons resultats també per l’Alliance Party i el Partit Verd, que segueixen augmentant els seus suports. El Traditional Unionist Voice (unionista radical) manté l’escó que tenia el 2016, mentre que People Before Profit (extrema esquerra) baixa de 2 a 1 diputats. Així, com a principals conseqüències d’aquests comicis, en podem destacar tres:

1.- Baixada unionista general. El DUP, l’UUP i la TUV ja no sumen majoria a l’Assemblea com fins ara. De manera anàloga, augmenta la presència nacionalista irlandesa a l’Assemblea, així com també creix el percentatge d’escons dels partits cross-community com  l’Alliance i el Partit Verd.

2.- Pèrdua poder veto del DUP: El DUP baixa dels 30 diputats, per tant ja no té la capacitat de dret de veto (petitions of concern) previst als acords de Divendres Sant que ha usat fins ara per bloquejar iniciatives com el matrimoni homosexual.

3.- Negociacions complicades: Es preveuen negociacions difícils entre un DUP en lleuger descens i un Sinn Fein crescut. El acords de Divendres Sant estableixen que han de governar junts, però el Sinn Fein diu que no ho farà mentre el DUP mantingui Arlene Foster, que surt tocada dels comicis, com a candidata. Serà també interessant veure la posició que adopten la resta de formacions, com l’SDLP, el UUP i l’Alliance Party, que el 2016 decidiren renunciar a les quotes de govern que els pertocaven i formaren oposició, deixant l’executiu en mans del DUP i el Sinn Fein. És també remarcable el fet que, si no hi ha acord, els acords preveuen el retorn a la Direct Rule des de Londres, això és, a la suspensió del Parlament i executiu nord-irlandès i al govern administrat directament des de Westminster.

En definitiva, la pujada del Sinn Fein ha reduït les distàncies amb el DUP, provocant dubtes sobre el futur d’Irlanda del Nord. I per fer-ho tot encara més complicat, això ocorre en un context britànic de preBrexit, en una Irlanda del Nord que el juny de 2016 va votar, amb un percentatge de 55,8 % i el suport dels partits republicans, a favor de mantenir-se dins la Unió Europea, en una campanya en què el DUP era el principal representant del Leave a la regió. El tema de la frontera amb la República d’Irlanda, l’única física que el Regne Unit tindria amb la Unió Europea, serà un dels debats crucials del procés de sortida. Una frontera que té conseqüències econòmiques vitals per a Irlanda del Nord, i que per als més vells recorda a la barrera militar existent durant els Troubles. Un període al qual la societat nord-irlandesa, per més polarització política que existeixi, no vol tornar de cap manera.

  Guillem Marcé

 

 

CompolCat es reuneix amb el President Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat

Aquest divendres 27 de gener la Junta de l’Associació Compol.cat ha estat rebuda al Palau de la Generalitat pel President Carles Puigdemont. Una representació de la Junta encapçalada pel president Carles Agustí i la Vicepresidenta Àstrid Alemany s’ha reunit amb el President Puigdemont per a exposar-li els objectius de l’Associació Compol.cat i intercanviar punts de vista sobre la situació professional de la comunicació política a Catalunya.

En la reunió s’ha exposat al President Puigdemont l’origen de Compol.cat com a associació que aglutina els professionals, acadèmics, estudiants i persones interessades en la comunicació política de Catalunya i que vol esdevenir l’Associació de referència de la comunicació política catalana. Així mateix s’han remarcat els principals objectius de l’Associació: promoure la qualitat en la pràctica de la Comunicació Política a Catalunya, ser interlocutors del col·lectiu professional front a entitats i institucions i treballar pel reconeixement professional i social de la professió.

En el transcurs de la reunió s’ha presentat al President el projecte de celebració del III Congrés de Comunicació Política de Catalunya previst per aquest 2017. El Congrés serà el punt de trobada i d’intercanvi d’experiències de tots els professionals del sector a Catalunya, amb la intervenció de ponents nacionals i internacionals que permetran radiografiar el moment apassionant que viu la comunicació política al nostre país i arreu del món.

Finalment s’ha abordat una de les missions principals de Compol.cat, la dignificació professional de la comunicació política a casa nostra, amb el treball que desenvolupa de l’Associació per a millorar el reconeixement social, la millora de les condicions laborals i l’establiment d’una regulació ètica professional.

ComPolCat a Brussel·les

El passat 15 i 16 de novembre, Compolcat va assistir al congrés de comunicació “Politicians in a Communications storm” organitzat per la Direcció de Mitjans de Comunicació del Parlament Europeu on agrupà a periodistes, bloggers i experts en comunicació de tota la Unió Europea. El congrés tenia com objectiu abordar l’ús de les xarxes socials com a mitjà d’interacció amb els joves europeus.

L’acte va ser inaugurat per la vicepresidenta responsable de les polítiques de comunicació i informació del Parlament Europeu, la irlandesa Mairead McGuinness i del responsable de mitjans de comunicació i portaveu del Parlament Europeu, el català Jaume Duch.

En la primera jornada van haver diverses taules de debat. Una primera amb parlamentaris europeus, on ens van exposar la seva relació amb les xarxes socials i quina visió tenien de la comunicació amb els ciutadans, en especial amb la generació millenial, i la contínua lluita amb la desafecció política i abstencionisme per part dels ciutadans més joves. La segona taula va anar de la mà dels tècnics del Parlament Europeu, sobre l’ús de les noves xarxes socials, com instagram o snapchat, així com eines com Facebook Live, molt utilitzada en les comunicacions del Parlament Europeu per buscar el contacte amb els més joves des del directe.

La segona jornada, va ser inaugurada per Sylvie Guillaume, europarlamentària socialdemòcrata francesa i responsable de les polítiques d’informació i comunicació des de la vicepresidència. En la primera taula, es va fer una lectura crítica dels últims grans esdeveniments polítics com les eleccions americanes, el Brexit o Referèndum per la pau a Colòmbia de la mà de Matt Rogerson, Director de polítiques públiques al The Guardian, Lance Gould, Editor per projectes especials al Huffington Post US i Eduardo Chiliquinga, Secretari General del Parlament Andino.

El periodista americà exposà quines han estat els tres punts claus de comunicació política digital de la campanya americana:  La segmentació de Facebook, entenent que les notícies i informació política que aparegui al perfil serà seguint els patrons dels teus gustos i interessos, fomentant que estiguis sempre en el mateix espiral d’informació. En la mateixa línia seria el segon supòsit on s’entén que la informació que puguis compartir o debatre amb els teus amics, les teves relacions socials, seran en la mateixa tònica, alimentant aquest espiral i creant aquest món endogàmic. Finalment, l’últim punt que defensa Gould, seria la viralització de les noticies per xarxes socials que en ocasions comporten informació errònia o falsedats i són igualment compartides sense contrastar; comportant que les afirmacions falses siguin virals mentre que les verificacions no.

D’altra banda, Rogerson, aportà diverses dades sobre quina era la percepció dels britànics en temes polítics i ho contraposava amb les estadístiques reals. Així exposava que en la percepció en quant a diversitat de la població, la visió dels britànics eren que hi havia 25% de musulmans, 34% de cristians i un 31% d’immigració, mentre les dades estadístiques mostren unes altres xifres: 5% de musulmans, 59% de cristians i 13% d’immigrants. Mostrant així l’ús que se’n va fer en la campanya de les percepcions i inseguretats dels ciutadans i alimentant-les sense contrastar-les amb les dades oficials, apel·lant a una de les emocions més profitosa en campanya: la por.

La segona taula, es va enfocar a un debat sobre els mitjans digitals i els mites i la propaganda que l’engloben. Aquesta va comptar amb Romain Pigenel, assessor de discursos del President francès François Hollande, Susanne Kiefer, membre de EastStratCom del serveis d’accions externs europeus, Kerek Robertson, responsable de social media a la BBC i Sean Evins, EMEA manager a Facebook. En aquest bloc, es va debatre l’ús de xarxes socials i la desinformació, en aquesta línia Kiefer explicava quin eren els mitjans digitals de la UE per combatre la desinformació i la propaganda atribuïda a Rússia. D’altra banda, Evins aportava la visió i dades sobre la utilitat de Facebook en contextos electorals. Explicava com l’objectiu de Facebook és apropar persones, incloent polítics i ciutadans, crear una àgora de debat.

Finalment, l’última taula de debat va comptar amb Hiren Joshi, assessor en mitjans digitals del Primer Ministre Indi, Carlos Fernández Guerra, actual Director de Social Media a Iberdrola i antic estratega de xarxes socials de la Policia nacional espanyola i Philip Mueller, professor en estratègia i director per Europa central i de l’est a CSC, on es va debatre sobre l’estratègia cara els mitjans digitals. Així, Fernández, exposà la seva visió d’èxit de l’ús de les xarxes socials, apostant per l’adaptació del missatge, el valor afegit, superar les expectatives i arriscar-se. D’altra banda, Joshi, explicà els diversos sistemes de comunicació amb els que compta el Primer Ministre Indi, Narendra Modi, amb 24M de seguidors a Twitter i 37M a Facebook i amb una aplicació de seguiment al polític totalment individualitzada a l’usuari.

En global va ser una reunió molt profitosa d’experts del sector, que va permetre aprendre sobre noves eines i experiències en comunicació digital. Com a dada curiosa, el hashtag de l’acte #PICsocial va ser tendència a Bèlgica, Suècia i Espanya, sent les fotografies dels cupcakes les imatges més compartides a les xarxes, donant així una lliçó més: Que oferir esmorzar als teus assistents no sigui només alimentar-los, sinó oferir objectes i ganxos amb els quals participar i augmentar visibilitat.

xarxes

Carles A. Foguet nomenat DIRCOM d’ERC

ERC ha fitxat Carles A. Foguet com a nou director de Comunicació.

Carles és Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i especialitzat en anàlisi política per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i diplomat en Comunicació i Estratègia Política pel Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). També és màster internacional en Sports Management i en Direcció de Màrqueting i Comunicació.

És col·laborador docent en el Màster de Màrqueting polític del ICPS i en el Master en Gestió de la Comunicació Política i Electoral de la UAB. És editor del Cercle Gerrymandering i director de comunicació del magazine cultural Jot Down.

ERC incorpora, així a un prestigiós politòleg i especialista en anàlisi política a la seva direcció de comunicació, estudiós de l’evolució de l’esquerra i la seva connexió amb els moviments socials.

Carles A. Foguet no té vinculació orgànica amb el partit i el seu fitxatge respón al sistema d’ERC d’externalitzar serveis que requereixen de professionals més que de militants.

Consolidat consultor polític, ha assessorat diversos organismes i institucions en comunicació i estratègia. Editor del Cercle Gerrymandering, un blog col·lectiu d’estudis i anàlisis polítiques que gaudeix d’un ampli reconeixement públic a Catalunya, ha estat director de comunicació del magazine cultural Jot Down. Foguet ha realitzat anàlisis polítiques per a l’informatiu estel de la nit catalana “No ho Sé” de RAC1

Fonts: La Vanguàrdia ,  Eldiario.es

L’espai de la comunicació política

La comunicació política existeix des dels temps dels temps, i de manera molt ampla segons com interpretem el terme comunicació i el terme política.

La consciència sobre l’existència d’aquest espai, de la gent que hi forma part i la reflexió sobre el mateix, potser no fa tant. En qualsevol cas sembla evident que aquest espai existeix, que hi ha qui se sent identificat, que hi ha professionals, que hi ha aficionats i apassionats i reptes.
La comunicació és un dels tres vèrtex de la política, els altres dos serien la pròpia política i els ciutadans, tres àmbits corresponsables de l’anomenada crisi de la política, que no és més que distància entre aquests 3 espais, podríem dir-ne distància, podríem dir-ne també problemes de comunicació.
La comunicació política #compol , te doncs dos reptes principals a afrontar, la crisi de la política i la revolució digital. És la comunicació política un dels causants de la crisi de la política, els errors de comunicació, l’excessiva complexitat o simplificació, el titular fàcil, la comunicació “rosa”, la tendència a recollir més la bronca i l’insult que el projecte i la proposta. És un repte també del món de la comunicació política superar aquests problemes i comunicar en majúscules.
L’altre repte paral·lel, és el de l’adaptació al nou escenari post revolució digital, social i política. Tot canvia, res serà igual, ni la societat és la mateixa, ni els partits ho seran, ni les formes, ni probablement les regles del joc. La comunicació política digital, expressiva, d’imatge, no verbal, verbal… tota ella està en estat d’evolució i adaptació a una nova realitat-.
Dos reptes, tot un món a treballar des del diàleg, compartir experiències, debatre, provar, proposar, influir, participar… des d’un espai que existeix, que recull inquietuds i passions i que s’organitza. Comencem ¡¡.